Antiquari

En principi encara no volia tornar a actualitzar, però es que un tema d’actualitat crec que ens afectava la memòria.

El districte que avui anomenem Ciutat Vella està composat per diferents barris. Un d’ells, el Raval està perdent el sobrenom que havia mantingut durant molts anys que era el del Xino. Un barri degradat, on hi freqüentaven xoriços, buscavides diversos, traficants, putes i els seus clients. Si, he dit putes, i que no se m’escandalitzi ningú si no he estat políticament correcte, però es que no he volgut ser-ho. Vull ser políticament incorrecte i recordar que en aquell barri de molts i molts anys es coneix l’existència de putes o prostitutes. Mireu si no la foto, feta fa uns cinquanta al Xino per un fotògraf anomenat Joan Colom que va saber fotografiar molt bé la societat d’aquell barri i d’aquella època. El procés d’ennobliment o gentrificació d’aquest barri suposa fer fora als actuals habitants i portar altra gent d’estrats socials més alts. La legitimitat d’aquest procés és un debat molt llarg, però el que no poder obviar és la realitat i la memòria històrica.

Salute!

En espera de que a l’octubre, coincidint amb el centenari de l’assassinat de Ferrer i Guàrdia, us faci un especial sobre la seva escola Moderna, la Setmana Tràgica, i el llegat de tot plegat, aquí us deixo uns quants enllaços que són prou interessants:

Prendre la paraula – Setmana Tràgica
Moreno Albert – Setmana Tràgica
Llibre Vell – Setmana Tràgica
Ajuntament de Barcelona – Setmana Tràgica

Salute!

Avui torna a passar el Tour de França per Barcelona, després de 44 anys. El Tour va passar per Barcelona en 1957 i 1965. A la fotografia podeu veure al ciclista Pérez Francés, el corredor càntabre que amb 28 anys i després de una escapada en solitari de 223 quilòmetres, guanyà la etapa del Tour que el 2 de juliol de 1962 acabà a Barcelona.

Salute!

Poc queda ja de la façana sud de la plaça Catalunya, no?

Mostra un mapa més gran

Salute!

La tromba d’aigua caiguda el 25 de setembre de 1962 sobre Terrassa es va calcular en uns 225 litres per m2 en molt poques hores. Les poblacions més afectades al Vallés van ser Terrassa i Rubí­. La catàstrofe va causar 351 morts, uns 300 ferits, 61 habitatges destruïts totalment i 62 parcialment.

Salute!

Pavelló d’Alemanya: obra de Ludwig Mies van der Rohe, és un exemple d’arquitectura racionalista per la seva puresa formal, la seva funcionalitat i el seu inteŀligent ús d’estructures i materials, pel que ha passat justament a la història de l’arquitectura del segle XX. Mies rebé el 1928 l’encàrrec de construir el pavelló oficial d’Alemanya junt amb el del Suministre d’Electricitat i diversos estands en palaus de la Secció Oficial, comptant amb la coŀlaboració de la interiorista Lilly Reich. De planta rectangular, s’aixecava sobre un podi recobert de travertí; la coberta se sostenia sobre columnes cruciformes i murs de càrrega, amb parets de diversos materials (maó recobert de guix, acer recobert de marbre verd i ònix del Marroc). La decoració es reduia a dos estanys i una escultura, El Matí, de Georg Kolbe. Enderrocat després de l’Exposició, fou reconstruït entre 1985 i 1987 al seu emplaçament original per Cristian Cirici, Ignasi de Solà-Morales i Fernando Ramos, seguint els plànols deixats per Mies van der Rohe.

Informació extreta de la Viquipèdia

L’any 1935 s’inaugura a tocar del Teatre Apolo les Atracciones Apolo que van tancar a finals dels anys 70, transformant-se posteriorment en un saló recreatiu. L’edifici, juntament amb el teatre seria enderrocat en 1991 per a passar a construir-se l’edifici que hi podem trobar actualment. Entre les atraccions que omplen les atraccions s’hi trobaven els típics cavallets o l’atracció del Río Misterioso, la Ciudad Encantada, l’Autogruta, la Casa de la Risa.

Salute!

Una de les places més conegudes de Barcelona. Per la seva bellesa arquitectònica? No, perquè va estar molts anys en obres.

Salute!

Tal dia com avui fa 80 anys es va inaugurar la Exposició Universal de Barcelona. Se celebrà a la muntanya de Montjuïc, on ocupà una superfície de 118 hectàrees, i tingué un cost de 130 milions de pessetes. Entre la vintena de nacions europees que oficialment participaren hi havia països com Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, França, Hongria, Itàlia, Noruega, Romania o Suïssa. També participaren expositors privats japonesos i nord-americans.

Cal destacar que a Barcelona es guardava un grat record de l’Exposició Universal de 1888, esdeveniment que suposà un gran avenç per la ciutat en el terreny econòmic i tecnològic, així com la remodelació del Parc de la Ciutadella. Per això es projectà aquesta nova exposició, per donar a conèixer els nous avenços tecnològics i projectar la imatge de la indústria catalana a l’exterior. Una vegada més, l’exposició originà una remodelació d’una part de la ciutat, en aquest cas la muntanya de Montjuïc, i de zones del voltant, especialment la Plaça d’Espanya.

L’Exposició suposà un gran desenvolupament urbanístic per Barcelona, així com un banc de proves pels nous estils arquitectònics gestats a començaments del segle XX. A nivell local, representà la consolidació del noucentisme, estil d’aire clàssic que substituí al modernisme preponderant a Catalunya durant la transició de segle; a més a més, suposà la introducció a Espanya de les corrents d’avantguarda internacionals, especialment el racionalisme, a través del Pavelló d’Alemanya de Ludwig Mies van der Rohe. L’Exposició deixà nombrosos edificis i instaŀlacions alguns dels quals han esdevingut emblemes de la ciutat, com el Palau Nacional, la Font Màgica, el Teatre Grec, el Poble Espanyol i l’Estadi Olímpic.

Info extreta de la Viquipèdia.

Salute!

Aquí teniu l’Estàtua dels defensors de Girona en la guerra del francès. Situada a la plaça de la Independència, al barri del Mercadal, al centre de la ciutat, la plaça s’alça on hi hagué el convent de Sant Agustí. És per això que aquesta plaça també és coneguda amb el nom de plaça de Sant Agustí. L’interès d’aquesta plaça rau en el seu aire vuitcentista: tot l’espai es troba envoltat per edificis neoclàssics austeres i idèntiques, amb unes porxades als baixos, en un estil similar al de la plaça reial de Barcelona. Al centre de la plaça hi ha un dels pocs grups escultòrics vuitcentistes, dedicat als defensors de la ciutat de Girona durant els setges de 1808 i 1809. Amb tot, la plaça de proporcions simètriques i racionals de l’actualitat es correspon més a intervencions actuals, més que no pas a l’herència de propassades actuacions arquitectòniques. L’arquitecte municipal de Girona Martí Sureda fou el primer qui ideà una plaça closa i porxada amb voltes neoclàssiques i amb edificis que guardessin les mateixes proporcions i estètiques. Tanmateix, la urbanització de la zona solament seguí parcialment els seus esquemes i la construcció dels primers cinemes de la ciutat estroncà aquesta idea. No fou fins als anys 80 del segle XX que es pogué completar el que havia imaginat Martí Sureda al 1855. Doncs, aquest indret de gust noucentista i romàntic és una creació intemporal, d’un segle a un altre, que avui captiva habitants i visitants de Girona i que bull de vida gràcies a la progressiva instal·lació a l’espai de cafès i restaurants.

Actualment