El Torín, a la Barceloneta, va ser projectada per l’arquitecte Josep Fontserè i Domènech l’any 1834 per encàrrec de la Casa de la Caritat i fou la primera plaça de braus de la ciutat. Quan el 1900 a la plaça Espanya va construir-se les Arenes, va perdre importància, sent tancada l’any 1923 i enderrocada el 1944. El 1954 els terrenys van passar a Catalana de Gas, que els va reconvertir en un camp de futbol per als treballadors i actualment hi té la seu. Es va construir als terrenys a on havia estat l’escorxador de la ciutat.

L’any 1835, just un any després de la seva inauguració i coincidint amb la crema de convents a Barcelona, es varen produir uns greus incidents dels que es va culpar a una “corrida” nefasta amb sis braus massa mansos, que acabà amb el resultat del tancament de la plaça fins el 1841. Però la causa era l’alineació històrica de l’Església amb els sectors més reaccionaris de la societat que varen cristal·litzar en les bullangues i en la desamortització de Mendizabal.

En la última corrida celebrada en la Plaza de toros de la Barceloneta, según dice un colega, gran parte del público invadió el redondel, remató la última novilla y en medio de la mayor algazara se la llevó a rastras a la calle. Después de haberla paseado cantando la Marsellesa, los más prácticos y aficionados a la gastronomía decidieron guisarla, cosa que se llevó a cabo en un periquete. Poco rato después la novilla había ido a reposar en los estómagos de los manifestantes. Dm, 30/07/1901, pàg 2 – LV

Tres places

Com em comentat abans, el 29 de juny de 1900 va nèixer la Plaza de toros de Las Arenas en un encarreg Josep Marsans i Rof (el banquer que també va crear Viatges Marsans) a l’arquitecte August Font i Carreras amb una extensió de 12.000 metros quadrats, la seva capacitat era per 16.000 persones, però quedà reduïda a 14.893. L’any 1914 neix la Plaza de El Sport, immediatament ampliada i rebatejada en 1916 con a Monumental”, que s’enduria ràpidament l’afició taurina de Las Arenas. En 1927, Pedro Balañá – propietari de La Monumental – va llogar Las Arenas a la família Marsans amb l’objectiu d’evitar la competència, començant llavors la seva degradació. El 19 de juny del 1977 es celebrà l’última “corrida de toros” a Las Arenas.

Tot i que aquestes tres places van coincidir en el temps durant trenta anys, entre el 1914 i el 1944 però no en una plena activitat. Quan es va construir Las Arenas, la plaça de El Torín va entrar en desús i va ser utilitzada fins i tot com a magatzem. La creació de El Sport (on també s’hi jugaven partits de futbol) va traslladar el públic des de Las Arenas, cosa que tampoc va suposar un augment de l’afició.

En resum, el fet de que arribessin a conviure tres places no suposa el creixement de l’afició per aquesta activitat, sinó una aposta d’un grup d’empresaris per un negoci que a partir del 2012 no es podrà fer a Catalunya.

“Movimiento revolucionario en Barcelona” (1936), dirigit per Mateu Santos i produït per l’Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI, és el primer reportatge de la Guerra Civil. Rodat a Barcelona, les seves imatges abasten des del 19 al 23 de juliol de 1936.

Imatges de la Presó Model, Capitania General, Maestranza de Artilleria i Comandància de Marina, els edificis mostren senyals dels recents combats mentre la locució parla de la traïció militar que va ser rebutjada per la combativa actitud del poble.

Barricades als carrers i milicians anarquistes que mantenen les posicions en les barricades i controlen el pas de vehicles. Edificis de la Plaça de Catalunya i altres avingudes del centre de la ciutat on s’observen destrosses produïdes pels combats. Esglésies i escoles religioses de Barcelona danyades pel foc.

Església de les Salesianes: la multitud contempla les mòmies de monges exposades a l’escalinata d’entrada, la locució presenta aquestes mòmies, com a prova que les monges eren torturades pels seus mateixes companyes.

Manicomi de Santa Eulàlia: la locució diu que diversos feixistes van disparar des del, contra el poble; imatges, possiblement ficcions, d’un grup de milicians disparant contra les finestres, mentre altres milicians van traient del manicomi objectes d’art religiós que, acumulats davant l’entrada, són incendiats posteriorment.

L’edifici de la comandància del Port amb grans destrosses.

El vaixell “Djene” que torna a França amb els atletes vinguts per a participar en l’Olimpíada Popular i vaixells de guerra anglesos ancorats al port.

Sortida de la columna Durruti cap al front d’Aragó. Entre una gran multitud que aplaudeix des de les voreres, van passant, a peu, en camions i en vehicles blindats artesanalment els milicians de la columna Durruti.

Vista general de la Presó Model: grups de presos alliberats pels anarquistes són aplaudits al carrer.

Exterior d’un hospital on s’atén als ferits en el moviment revolucionari i una petita església transformada en Casa del Poble.

La càmera recorre en un vehicle diversos carrers de Barcelona fins arribar a la seu del Comitè Regional de la CNT-FAI, a Via Laietana.

La ruta començarà a davant del Refugi 307 (al carrer Nou de la Rambla 169) a les 19h i comptarà amb l’ajuda d’en Manel Aisa.

El programa complert de l’activitat és:

Davant la seva crisi
vine a celebrar les nostres victòries

17 de juliol del 2010
Festa Major del Poble Sec (BCN)

A on?
Nou de la Rambla, 169

Què s’hi fa?
19:00 Ruta pel Poble Sec de la Revolució Social del 1936
21:30 Sopar de carmanyola

Us hi esperem!

Aquesta imatge que està circulant per internet és una fotografia de la manifestació que va tenir lloc el 24 d’abril del 1932 en defensa de l’Estatut d’Autonomia de 1932 (Estatut de Núria). Un dels principals punts d’aquell estatut era el de definir Catalunya com un Estat dins la República Espanyola. Aquesta pretensió no fou ben rebuda per la resta de l’estat espanyol, motiu pel qual la clàusula fou modificada, definint Catalunya com una regió autònoma dins l’estat espanyol, adherint-hi la possibilitat d’una futura autodeterminació per al poble català. A més a més, dotava a la Generalitat d’una llarga llista de competències com el control de l’educació, la sanitat o la creació d’un tribunal de justícia català. En arribar a les Corts Espanyoles, aquestes retallen considerablement en trobar-lo, segons ells, ambiciós i pretensiós.

Fou votat en referèndum el 2 d’agost de 1931, amb una participació aproximada d’un 75%, amb un 99% de vots a favor i, com encara no s’havia aprovat el sufragi universal, fou recolzat per més de 400.000 firmes de dones catalanes.

Amb la la victòria de la CEDA a les eleccions estatals (1933), i els Fets d’Octubre (1934), aquest fou suspès. Més tard, amb la victòria del Front Popular al febrer del 1936, l’Estatut es restablí fins a l’acabament de la Guerra Civil. De nou, el general Franco el va derogar el 1938 a la zona que territorialment dominava de Catalunya.

Us sona la història? Té algunes diferències, però moltes semblances…

Ha mort Juan Antonio Samaranch, personatge que va tenir destacats càrrecs durant el franquisme i fins l’actualitat. La fotografia és del 18 de juliol de 1974, en la celebració del 38è aniversari del cop militar, quan aquest ocupava el càrrec de President de la Diputació.

Nascut el 17 de juliol de 1920, va militar de ben jovenet a la Falange Española de las JONS. Va començar les seves activitats polítiques a l’Ajuntament de Barcelona com a regidor d’Esports, càrrec que va ocupar des de 1955 a 1962. Va ser després ponent de la Comissió d’Esports de la Diputació i representant per a Catalunya de la Delegació Nacional d’Esports. El desembre de 1966 és designat delegat nacional d’Educació Física i Esports, càrrec que exerceix fins a setembre de 1970. Escollit membre del Comitè Olímpic Internacional el 1966, va accedir a la seva comissió executiva el maig de 1970 i va ser nomenat vicepresident l’octubre de 1974. Va ser a més president del Comitè Olímpic Espanyol entre els anys 1967 i 1971, vicepresident del Comitè Internacional dels Jocs del Mediterrani, president de la Federació Espanyola de Patinatge, cap de Missió en els Jocs Olímpics de Cortina D’Ampezzo (1956), Roma (1960) i Tòquio (1964), president del Saló Nàutic Internacional de Barcelona, i vicepresident de la Federació Internacional de Salons Nàutics. Va presidir la Diputació de Barcelona entre 1973 i 1977. Duran aquesta època ven al Consorci de Zona Franca uns terrenys per a un projecte que hauria d’aprovar ell mateix. També cercar a Samaranch també entre els assessor del Banco de Madrid – Banco Catalán de Desarrollo gestionat pel Marqués de Villaverde que sembla que va deixar un forat d’uns cents de milers de milions de pessetes de finals del 1970. Tampoc cal oblidar que va pressionar en pro de l’execució de Salvador Puig i Antich, ja que el policia mort per Salvador havia format part de la seva escorta personal.

Passada aquesta època, serà nomenat Ambaixador d’Espanya a la Unió Soviètica, d’aquesta última època Vladimir Popov, un antic alt càrrec dels serveis secrets russos, va dir fins i tot que Samaranch havia arribat a fer d’agent del KGB a canvi de no ser denunciat per intentar treure antiguitats, joies i cuadres de manera il·legal de la URSS. Va anar escalant posicions fins arribar a la presidència del COI i havia de ser jutjat per tràfic d’influències mentre va tenir aquest càrrecs. Tot plegat el va fer mereixedor del marquesat i fins i tot de la presidència de La Caixa atorgada en 1987 al poc de la nominació de Barcelona per als JJOO. En 1999 es retira de La Caixa os passarà a ser nombrat President d’Honor. El mateix succeeix amb el COI en el 2001.

La veritat és que mai arribarem a saber tot el que va arribar a fer aquest home. Ni tan sols els tribunals dels EUA ho van aconseguir quan el van jutjar pel tema del tràfic d’influències del COI. Ara, anirà a la tomba sense passar comptes per tot allò que va fer mentre va ser al COI o en altres institucions ni pel seu passat franquista.

Per saber-ne més:
L’article sobre Samaranch que van censurar a Josep Maria Huertas
Why Juan Antonio’s right arm is more muscular than his left (Anglès)
Informe MediaCat

Imatge de Juan Antonio Samarach saludant al dictador.

Com veieu les màquines per netejar els carrers, el que més han actualitzat és la tracció…

Al fons, la plaça de les Arenes…

Fotografia de: Josep Dominguez

Salute!

Aquesta imatge correspon a l’edifici de l’Empar de l’Obrer, una cooperativa amb seu social a Sants. Sembla ser que estava en el carrer Premià, el mateix on després varen traslladar-se posteriorment, uns números més enllà, en el número 15.

Tot això bé a que la ruta del cooperativisme a Sants que en que vaig participar diumenge passat, va sortir per la XTVL (Xarxa de Televisions Locals)

Salute!

Salute!

Les Aventures d’en Nono

Per a més:

Judici
El 9 d’octubre de 1909 és jutjat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), en Consell de Guerra Sumaríssim, per la seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana Tràgica, el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. La Cort Marcial fou presidida pel tinent coronel Eduardo Aguirre de la Calle. El judici comença a les nou del matí i Ferrer demanà la tribunal que l’excusés per no comparèixer amb un vestit més adequat, però quan volgué protestar per haver estat privat de les seves robes i haver d’anar al judici com un apatxe, el president el féu callar. Després tot fou molt ràpid, perquè no s’escoltà cap testimoni. El comandant Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un extens resum del sumari i a continuació, després de dues hores de descans, presentaren els seus informes el fiscal, capità d’Infanteria Jesús Marín Rafales, i el defensor, capità d’Enginyers Francisco Galcerán Ferrer. Després d’una breu declaració del processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era crear escoles per elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es retirà a deliberar a tres quarts d’una. El fiscal, que demanà, segons el paràgraf segon de l’article 242 del Codi de Justícia Militar, la pena de mort per a Ferrer com a cap d’una rebel·lió militar, s’esforçà a provar la culpabilitat d’aquest partint de les declaracions d’una quinzena de testimonis i de la documentació confiscada al processat, però la seva argumentació fou molt poc convincents. No havia cap testimoni directe que demostrés que hagués actuat com a cap de la rebel·lió i els documents més comprometedors per a Ferrer eren les circulars revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans. El capità Galcerán, defensor de Ferrer, només va disposar de 24 hores per examinar els 600 folis del sumari i protestà per la manera que s’havia instruït el procés –no s’acceptaren els testimonis de la defensa, s’havien acceptat com a vàlides denúncies anònimes, els escorcolls policíacs s’havien fet sense testimonis, les proves documentals no foren peritades ni sotmeses a contradicció–, criticà la campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical republicà contra el seu defensat i demanà la seva lliure absolució. La sentència fou dictada el mateix dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren constitutius d’un delicte consumat de rebel·lió militar, amb la concurrència de circumstàncies agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou remés a l’auditor de la IV Regió Militar perquè emetés el seu preceptiu dictamen i fos enviat al capità general per a la seva aprovació. El mateix 9 d’octubre el capità general aprovà la sentència i la comunicà, a través del Consell Superior de Guerra del Ministeri de la Guerra, al Govern presidit pel mallorquí Antoni Maura a l’espera de la seva conformitat. A dos quarts de nou de la nit del 12 d’octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegi a Ferrer, al despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu havia estat traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que signà amb total serenitat. Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat l’endemà, 13 d’octubre de 1909, al fossat del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), mentre accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es portaven a terme arreu del món.

Biografia
El 13 d’octubre de 1909 és afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona, Catalunya) el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Àngels Guàrdia, havia nascut a Alella (Maresme, Catalunya), poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el 14 de gener del 1859 –moltes fonts citen erròniament el 10 de gener. Sos pares eren propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l’escola municipal d’Alella, i durant els dos anys següents assistí a l’escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s’acabaren els seus dies d’escola. L’octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l’ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l’escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d’Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l’exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d’anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d’esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d’Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia «La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s’establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat «Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l’anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d’espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l’organització d’un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l’ensorrament de la seva vida familiar –des d’abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer–, s’inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l’acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l’educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d’esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l’Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l’iniciador com el sistematitzador del moviment per l’ensenyament racionalista. La novetat de l’Escola Moderna era, en primer lloc, l’aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d’una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l’educació deplorable servida per l’Estat i l’Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l’ensenyament espanyol –fet que hauria estat una pretensió modesta–, sinó respecte a l’ensenyament tal com és practicat en el món en general. S’adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees –de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S’havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d’educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l’educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l’educació eclesiàstica. L’Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s’havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l’objecte de la seva obra era d’esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l’educació que es proposa Ferrer crea l’editorial de l’Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d’ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l’Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l’Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d’un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l’esperit i els mètodes de l’Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o «èpoques» d’aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletí és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d’obres de Paul Robin, Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d’educació i d’higiene. També l’editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l’Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l’incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S’insisteix sovint en els mèrits de l’ensenyament «integral», és a dir, l’educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l’Escola Moderna va tirar una bomba als reis d’Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d’un any a la Presó Model de Madrid. L’Escola Moderna i moltes d’altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l’acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d’obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d’ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d’Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l’autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n’era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L’Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l’Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s’inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l’exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l’esperit popular per tres raons. En primer lloc, l’anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l’«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d’explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l’aparença d’una guerra de pura agressió, empresa al dictat d’un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l’obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament –i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris– la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D’una banda, el fill del burgès, que podia permetre’s de pagar tres-cents duros per l’exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l’exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s’estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d’ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l’aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l’estat de guerra. El moviment s’havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l’esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d’agost per membres del sometent d’Alella acusat de ser l’autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l’Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s’escapés de les mans d’un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d’insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d’honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre’s a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L’estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l’exèrcit havien de ser jutjades per l’exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d’octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l’acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa, el 13 d’octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc; les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l’Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d’Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l’Església –a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l’irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P’otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l’Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica –una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l’arquitecte Adolphe Puissant i de l’escultor Auguste Puttemans, fruit d’una subscripció popular internacional. El 13 d’octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d’Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d’Ascaso.